Temps era temps, un bancal de vinya del meu poble, lligat al coster amb un marge de pedres sàviament traçat. Mira el paisatge que, per què no, ha estat pintat només perquè en gaudeixi, en bona companyia, si pot ser. Però, en realitat, la vinya i el paisatge es miren mútuament, en un dolç i interminable festeig. Montsant s’aixeca al davant amb una omnipotència propera, de roca amiga, i quan el coster es gira cap a llevant, les Gritelles treuen el cap i l’obsequien amb una guerxada.
Tot i semblar un conte, no són follets els que mimen els ceps, sinó l’experiència d’uns dits que acumulen saviesa. Els ceps semblen aspres per fora, però només és la disfressa que amaga un suc de mel, amable, que no empalagós. Gatolls de garnatxa negra omplen les mans, petits mons que s’arreceren uns als altres, que troben en la proximitat la força que els uneix.
Temps era temps…, però no gaire, perquè el vi que en naix és jove, i fresc. Agosarat com l’amor, té pressa per posar-se a córrer, i li fa recança la idea d’envellir. Es deleix per viure, i riure, i tornar-li al sol la seva llum.
La llum, com recorden la llum d’aquell dia! La parella de joves aturà el cotxe a mitja carretera i, impulsivament, com un joc, entraren camí endins a descobrir un nou món, no estrenat encara, perquè cada pas a la vida enceta el pas següent. Deixaren el cotxe en una petita esplanada i seguiren a peu, valents i agosarats conqueridors entre riures, entre petites flors silvestres sembrades expressament. Caminaren una estona, no gaire, i embruixats per la llum, a recer d’un marge que imaginaren ple d’històries, es feren una foto amb les vinyes per decorat que, immediatament, penjaren de capçalera del seu mur, del seu record. Surten rient, per les pessigolles a la boca d’un gra de raïm, per la gota que rellisca i que, caçada per un dit, es diposita a la punta del nas, pel vol d’un insecte juganer, i per moltes altres coses. I el bancal de vinya riu per dintre, sense perdre la compostura; i els ametllers.
Temps serà temps, un any després, tornaran al record d’aquella llum, d’aquell sabor amable que enriqueixen cada dia. Un got de mistela a mitges impregnarà de dolç un petó, amb gust de cirera als llavis.
Amb gust de cirera als llavis
Març de 2014, Jesús M. Tibau
