Si una cosa ens ha ensenyat aquesta transhumància és que cada etapa té la seva pròpia personalitat. Els primers dies van ser de vinyes, de calor i de grans planes. A mesura que hem anat avançant, però, el paisatge ha anat canviant completament. Les muntanyes es van anar acostant, els boscos ens regalaven ombra i l’aire es respirava d’una altra manera. Ho notàvem al cos, però sobretot a l’ànima.

Després d’arribar a Castellgalí vam decidir fer un parell de dies de descans. També forma part de la transhumància saber quan toca caminar i quan toca aturar-se. Ens vam quedar a casa del Joan, un d’aquells pastors autèntics que encara mantenen viu un ofici que cada vegada costa més de trobar. Van ser dos dies per recuperar forces, però sobretot per compartir.

Vam tenir la sort de tastar una cabra del seu propi ramat, cuinada com abans, i d’asseure’ns al voltant d’una taula amb pastors de la zona. Vam compartir converses llargues, experiències i maneres diferents d’entendre el territori, però amb una mateixa manera d’estimar-lo. També vam descobrir formatges extraordinaris elaborats pels productors locals. Quan s’ajunten bona gent, bon menjar, bon vi i temps per parlar, passen coses que no s’obliden fàcilment.

Però la calma es va acabar aviat. Vam reprendre el camí en direcció a Santpedor i la calor ens va tornar a posar a prova. Aquells camps oberts, amb sembrats fins on arribava la vista i gairebé sense cap arbre, van convertir cada quilòmetre en un petit repte. Quan trobàvem una ombra per descansar i dinar semblava un autèntic regal.

L’endemà vam continuar fins a Avinyó, passant a tocar de les mines de potassa de Sallent. Va ser una etapa llarga, dura i marcada, una vegada més, per unes temperatures que no donaven treva. Però, de vegades, el camí també sabia recompensar l’esforç.

A partir d’Avinyó tot va començar a canviar. Els antics camins ramaders es feien més evidents, estaven millor conservats i apareixien més ben senyalitzats. També vam començar a trobar els primers boscos, que ens oferien una ombra generosa i un ambient molt més fresc. A mesura que guanyàvem alçada i ens acostàvem al Prepirineu, el canvi es feia especialment evident quan arribava el vespre. Les nits tornaven a ser agradables i el descans era molt més reparador.

Una de les parades que sempre esperàvem era Sant Martí d’Albars, al Lluçanès. És un territori preciós, encara força desconegut per molta gent, però amb una llarga tradició ramadera. Allà sempre ens feien sentir com a casa. Als pobles petits, la transhumància encara forma part del paisatge quotidià. La gent està acostumada a veure passar ramats i pastors, i aquesta acollida sincera va ser una de les coses que més vam valorar del viatge.

També vam passar per Santa Eulàlia de Puig-oriol, on hi ha el Centre d’Interpretació de la Transhumància. Tot i que només hi vam fer una breu parada, va ser un lloc que ens va recordar la importància de preservar aquest patrimoni viu i la necessitat de continuar explicant-lo a les noves generacions.

Després vam entrar al Ripollès. Les Llosses ens va donar la benvinguda amb alguns dels camins més bonics que havíem recorregut fins aquell moment. Aquí la muntanya ja manava. Els boscos eren més espessos, les pujades més exigents i cada revolt ens descobria un paisatge nou.

A Santa Maria de Matamala vam viure un dels moments més especials del projecte. Hi vam organitzar una trobada oberta amb pastors, ramaders, propietaris forestals, buscadors de bolets i veïns del territori. Més que una xerrada, va ser una conversa entre persones que compartien una mateixa preocupació: com mantenir viu aquest paisatge perquè les generacions futures també el poguessin gaudir. Al voltant de la taula vam compartir també els nostres vins, Codolar i Castell de Siurana, perquè sempre hem cregut que no hi havia millor manera d’explicar un territori que tastant allò que hi neix. Cada copa va servir per obrir noves converses sobre la transhumància, la ramaderia extensiva i el futur del món rural. El vi, els formatges i la conversa van tornar a demostrar que la transhumància era molt més que caminar: era una manera de connectar persones, paisatges i tradicions.

L’arribada a Gombrèn també va marcar un dels moments més esperats d’aquesta pujada cap al Pirineu. Hi vam celebrar el segon gran tast de Vins de Pastura, una trobada que va reunir veïns, visitants i amants del vi i del territori al voltant d’una mateixa taula. En aquesta ocasió hi va participar el Jordi Rovira, enòleg del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant, que juntament amb el Dani va conduir un maridatge de formatges i vins pensat per explicar, copa a copa, el paisatge que ens havia acompanyat durant el camí. Els assistents van poder descobrir el Castell de Siurana, el Codolar, el Vermut de la Cooperativa i la Mistela, que es va convertir en una de les grans revelacions de la jornada i va sorprendre molts dels participants. Però Gombrèn va ser molt més que un tast: també va ser una parada per descansar, recuperar forces, compartir grans estones i agafar l’empenta necessària per afrontar l’últim tram del recorregut.

I gairebé sense adonar-nos-en, després d’una jornada a bon ritme, avui diumenge 19 de juliol hem arribat a Fontanals de Cerdanya, fins i tot un dia abans del que havíem previst. L’alegria d’assolir el destí es barreja amb la satisfacció que només deixa un camí fet pas a pas. Un cop arribats, hem preparat el campament, i a partir de demà començarem a organitzar l’estada per als mesos d’estiu i aprofitarem per recuperar forces. Però això de descansar sempre va ser relatiu. Les cabres no entenien de vacances ni de dies lliures: cada dia han de sortint a pasturar, fent la feina silenciosa que, des de fa segles, ajuda a cuidar el paisatge. La transhumància ha arribat al seu destí, però la pastura continua. I amb ella, també continua el compromís de mantenir viu un territori que dona origen als nostres vins i que és l’essència mateixa del projecte Vins de Pastura.

Ja fa uns dies que vam deixar enrere el Priorat. Encara tenim ben present la benedicció del ramat al Reial Monestir de Poblet, el passat 28 de juny, aquell moment en què tot començava de debò. Quan poses el primer peu al camí saps on surts, però mai acabes de saber què et regalaran els dies que vindran. I potser aquesta és una de les coses més boniques de la transhumància.

La primera setmana va ser tranquil·la. Var travessar l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, fent parada a Prenafeta, les Pobles, Torrelles de Foix, Guardiola de Font-rubí i Sant Quintí de Mediona. Van ser jornades llargues, envoltats d’un paisatge on la vinya era la gran protagonista. Quilòmetres i quilòmetres de ceps, amb molt poca ombra i moltes hores de sol. Per sort, aquells primers dies la calor encara ens va donar una mica de treva i vam poder caminar a bon ritme.

Cada etapa té el seu ritual. Ens llevem quan encara és fosc, preparem el ramat i comencem a caminar mentre el dia desperta. Les cabres ja coneixen la feina i nosaltres també. Hi ha moments de silenci, altres de conversa, i molts instants en què simplement observes el territori. Caminar així t’obliga a mirar el paisatge d’una altra manera. Entens millor els camins, els boscos, els conreus i la feina de tota la gent que els manté vius.

Aquesta setmana, però, la calor s’ha fet notar de debò. Dilluns vam arribar a Piera després d’una etapa intensa des de Sant Quintí de Mediona. I just quan pensàvem que el repte seria només la temperatura, ens vam trobar envoltats de la incertesa dels incendis forestals. Durant unes hores vam avançar entre dos grans focs actius, amb columnes de fum molt a prop i pendents en tot moment de les indicacions dels equips d’emergència.

Són situacions que impressionen. Quan veus un bosc cremant entens encara més la importància de cuidar el territori. Precisament aquest és un dels missatges que volem transmetre amb Vins de Pastura: un paisatge viu només és possible si hi ha persones que el treballen, ramats que el pasturen i activitats que contribueixen a mantenir-lo net i equilibrat. Les cabres no només caminen; també ajuden a reduir la càrrega de combustible vegetal i fan una feina silenciosa però imprescindible en la prevenció dels incendis.

Malgrat tot, l’estada a Piera va continuar amb total normalitat. Vam compartir un tast de formatges acompanyats de préssecs, una proposta ben singular del municipi, i vam tenir la sort de passar una bona estona amb la canalla. Els vam convidar a caminar amb el ramat i vam fer tallers de silvopastura. Van descobrir com treballen les cabres, per què són tan importants per al bosc i també van posar-hi les mans: tallant petites branques, netejant els camins i ajudant a deixar els espais una mica millor de com els havíem trobat. Veure la il·lusió amb què participaven és una de les recompenses més grans del viatge.

Dimarts va arribar una de les primeres etapes exigents. L’ascens des de Piera fins a Can Maçana ens va recordar que la muntanya no regala res. A mesura que deixàvem enrere la Llacuna i ens acostàvem al Bruc, dins del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, el paisatge canviava completament. Els boscos guanyaven protagonisme, les vistes s’obrien a cada revolt i la calor continuava apretant amb força. L’esforç, però, sempre té recompensa quan arribes dalt i mires enrere tot el camí recorregut.

I avui hem deixat Montserrat enrere per arribar fins a Castellgalí, al sud del Bages. Continuem avançant mentre, a l’horitzó, encara s’aixequen columnes de fum i els helicòpters no deixen de sobrevolar el territori treballant per controlar els incendis. És impossible no pensar en la fragilitat del paisatge i en la responsabilitat que tots compartim per preservar-lo.

Les jornades són llargues i exigents. Quan arribem al final de cada etapa, qualsevol ombra sembla un luxe. Aprofitem cada parada per descansar, cuidar el ramat i recuperar forces. I quan la feina ja està feta, arriba un dels millors moments del dia: asseure’ns tots plegats, comentar les anècdotes de la jornada, preparar el recorregut de l’endemà i brindar amb una copa de El Codolar. Perquè aquest projecte també parla d’això: de compartir, de caminar junts i d’entendre que darrere de cada vi hi ha un paisatge, una manera de viure i moltes històries que mereixen continuar caminant.

Encara ens queda molta ruta fins als Pirineus. Molts quilòmetres, moltes converses i moltes experiències per viure. Però una cosa ja la tenim clara: la transhumància no és només moure un ramat. És una manera de connectar persones, paisatges i territori. I això és, precisament, l’essència de Vins de Pastura.

Castellgalí, dimecres 8 de juliol.