Del Pirineu al mar: el camí de tornada d’una transhumància plena d’històries

Des de les pastures de la Cerdanya fins al Mediterrani, el ramat de l’Associació Manou ha recorregut els antics camins ramaders de Catalunya. Setmanes de muntanyes, pobles, tempestes, trobades i moltes anècdotes que ens expliquen, de la mà del pastor Ricard Obradors, la realitat d’un ofici que continua ben viu. Una aventura que hem seguit des del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant a través del projecte VINS DE PASTURA.

De la Cerdanya a la Catalunya Nord, buscant les millors pastures

El 22 d’agost, el ramat deixava enrere les pastures d’estiu de Fontanals de Cerdanya per emprendre el llarg camí de baixada. Després de setmanes gaudint de l’herba fresca del Pirineu, tocava tornar a caminar. En Ricard Obradors i en Dani, els pastors de l’Associació Manou, començaven una nova aventura que els havia de portar fins a la costa mediterrània.

Les primeres jornades els van conduir cap a la Catalunya Nord, passant per la Guingueta d’Ix, Bolquera i el coll de la Quillana. El paisatge era espectacular, amb grans prats de muntanya, cavalls i vaques pasturant en llibertat i petits pobles que semblaven aturats en el temps.

Però la muntanya també sap recordar qui mana. A prop de Bolquera, una forta pedregada els va sorprendre just abans d’arribar al lloc on havien de passar la nit. Aquell mateix dia, el pas de la Vuelta ciclista havia complicat encara més el recorregut, amb una carretera tallada que havien de travessar amb el ramat.

Finalment van arribar xops de cap a peus, però amb totes les cabres a lloc. Una d’aquelles jornades que difícilment s’obliden.

Santsà i les Bulloses: el paradís de les pastures d’alta muntanya

Si hi ha una etapa que en Ricard recorda amb especial estima és la dels grans paisatges de la Catalunya Nord. Al Pla de l’Orri, a Santsà, el ramat va trobar unes pastures extraordinàries, envoltades de muntanyes i amb unes nits que ja obligaven a dormir ben abrigats.

Allí també van viure una de les experiències més boniques del viatge: l’acollida dels pastors i veïns del poble. Van compartir una jornada de munyida, elaboració de formatge i converses sobre la ramaderia, amb la participació de l’alcalde i diversos ramaders de la zona. No hi va faltar un bon dinar amb productes locals, entre els quals un paté de senglar casolà que en Ricard encara recorda entusiasmat.

Després arribarien Matamala i les Bulloses, als peus del Carlit. El camí vorejant el llac de Matamala i pujant entre boscos, rius i pistes d’esquí va ser, segons en Ricard, un dels trams més bonics de tota la transhumància.

A les Bulloses, el ramat va passar uns dies aprofitant unes pastures especialment abundants. L’alimentació de les cabres canviava amb l’altitud i també ho feia la llet. El resultat eren uns formatges que, segons els pastors, tenien un gust extraordinari.

I és que aquesta és una de les grans singularitats de la ramaderia extensiva: els animals s’alimenten d’allò que ofereix cada paisatge i cada estació. Igual que passa amb els vins de la DO Montsant, el territori acaba deixant la seva empremta en el producte.

Del fred del Pirineu a la calor del Ripollès

El camí de baixada va continuar per Angostrina i Llívia, on els pastors van tornar a trobar la complicitat de ramaders locals. Però no tot van ser paisatges idíl·lics.

Travessar els petits aiguamolls de muntanya amb els rucs i cavalls carregats podia convertir-se en una autèntica aventura. Els animals es resistien a passar pels ponts de fusta i, quan intentaven travessar pel fang, sovint quedaven atrapats.

A Llívia, en Ricard també va protagonitzar una petita anècdota vinculada directament al nostre celler. Durant una de les sortides a pasturar va recollir una bona quantitat d’artemisa, una planta aromàtica tradicionalment relacionada amb l’elaboració del vermut. La seva intenció era fer-la arribar a Cornudella perquè poguéssim experimentar amb el Vermut de la Cooperativa. Malauradament, una distracció va fer que les plantes quedessin oblidades dins d’una bossa i s’acabessin florint.

Una llàstima, però també una mostra de com el projecte VINS DE PASTURA continua generant petites complicitats entre els pastors, el paisatge i els productes del nostre celler.

Des de Fontanals de Cerdanya, el ramat va afrontar algunes de les etapes més exigents, travessant la zona de la Molina i el pla d’Anyella, per continuar cap al Berguedà i el Ripollès, passant per les Llosses.

El canvi de paisatge també es notava en la temperatura. Després de setmanes de nits fredes, jaquetes de plomes i gorros, tornaven els pantalons curts i els dies de calor.

Quan els camins ramaders travessen les ciutats

A mesura que el ramat avançava cap al sud, les grans pastures de muntanya anaven deixant pas a camps de conreu, carreteres i nuclis urbans.

A Avinyó, on van rebre la visita de la trompetista Alba Careta, el paisatge començava a canviar. Tornaven a aparèixer les vinyes i les oliveres. Era el retorn cap a una Catalunya agrícola que ens resulta molt familiar des del Priorat.

Però una de les experiències més intenses encara havia d’arribar: travessar Manresa.

El Camí Ramader de Marina passa pel centre de la ciutat i el ramat va recórrer els carrers acompanyat d’autoritats municipals i d’una multitud de persones que volien veure les cabres.

Per als espectadors era una festa. Per als pastors, un bon maldecap.

En Ricard recorda especialment l’estrès de conduir els animals entre tanta gent, amb nens cridant, vehicles i una màquina que anava recollint els excrements del ramat.

Malgrat tot, l’estada a Manresa també va permetre compartir la transhumància amb els més petits, amb activitats escolars, tallers de munyida i elaboració de formatges.

Aquest vessant divulgatiu és una part essencial del viatge. La transhumància no només manté oberts els camins ramaders: també permet explicar a les noves generacions d’on venen els aliments i quina feina fan els pastors per conservar el paisatge.

Montserrat, pastors i una bona taula

Després de l’enrenou de Manresa, els pastors van decidir avançar la sortida i buscar un indret més tranquil. La destinació va ser casa del Joan, un pastor de la zona amb qui ja havien compartit altres experiències.

Allí van retrobar la calma, les bones pastures i, sobretot, el plaer de compartir una taula amb altres pastors i amics.

Són moments com aquests els que donen sentit al projecte VINS DE PASTURA. Perquè darrere de cada etapa hi ha persones que obren les portes de casa seva, comparteixen experiències i ajuden a mantenir viu un ofici que forma part de la nostra història.

Una taula, un bon formatge artesà i una copa d’El Codolar o de Castell de Siurana són també una manera d’explicar aquest territori. Els vins de la DO Montsant i els productes de la ramaderia extensiva neixen de paisatges diferents, però comparteixen una mateixa essència: el treball de les persones que els cuiden.

Després de deixar enrere Montserrat, el ramat va continuar cap als Hostalets de Pierola i Cabrera d’Anoia, abans d’endinsar-se al Penedès, on el paisatge i les condicions del camí tornarien a canviar radicalment.

El Penedès: pluja, carreteres i poques pastures

Si el Pirineu havia ofert grans prats i abundància d’aliment, el pas pel Penedès va posar a prova la capacitat d’adaptació dels pastors.

Les pastures eren cada vegada més escasses, els camins sovint coincidien amb carreteres i calia vigilar constantment que les cabres no entressin als camps, les vinyes, els horts o les oliveres.

A tot això s’hi van afegir uns dies de pluges molt intenses.

A Cabrera d’Anoia i les Cabanyes, els aiguats van complicar les jornades. I a Santa Margarida i els Monjos, on estava prevista una fira de transhumància, la situació va obligar a buscar aixopluc d’urgència.

Primer van comptar amb l’ajuda de l’ADF i l’Ajuntament, que els van facilitar espais per protegir-se de la pluja. Posteriorment, el ramat es va instal·lar temporalment a prop de la cimentera d’Uniland.

El contrast amb els paisatges del Pirineu difícilment podia ser més gran. En lloc del silenci de la muntanya, el soroll constant de la maquinària industrial. En lloc dels grans prats, un entorn de ciment i infraestructures.

Però en aquells moments, trobar un lloc sec per als animals era més important que qualsevol altra cosa.

Després de dies de pluja i cansament, segur que un moment de calma, a aixopluc i gaudint d’una copa d’El Codolar, hauria estat la millor recompensa.

Canyelles i el mar a l’horitzó

La següent parada va ser Canyelles, on en Jaume, membre de l’ADF, els va acollir a la seva finca. Finalment tornaven a disposar de bones pastures, un espai tranquil i aixopluc tant per als animals com per als pastors.

I, després de tants dies de pluja, tornava a sortir el sol.

Des de Canyelles, el ramat emprenia el camí cap a Vilanova i la Geltrú. Al fons ja es podia veure el mar Mediterrani.

Era el senyal que aquella gran aventura s’acostava al final.

Quedava travessar Vilanova i continuar cap a Cubelles, Cunit i la zona de Calafell, completant així el recorregut previst pels pastors en aquesta baixada del Pirineu cap al litoral.

El Camí Ramader de Marina, que històricament connecta la Cerdanya amb el litoral de Vilanova i la Geltrú, havia tornat a ser escenari d’una transhumància viva, amb els mateixos reptes que sempre han acompanyat els pastors i amb d’altres de nous, propis del nostre temps.

Després de tantes setmanes de caminar, de tempestes, de paisatges extraordinaris i de trobades inesperades, el mar ja era a tocar.

VINS DE PASTURA: molt més que un camí

Aquesta transhumància ens ha tornat a demostrar que els camins ramaders són molt més que antigues vies de pas. Són corredors que connecten territoris, persones, oficis i maneres de viure.

Des del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant hem volgut acompanyar aquest viatge amb el projecte VINS DE PASTURA, impulsat conjuntament amb l’Associació Manou, perquè creiem que els pastors i els viticultors compartim una responsabilitat: mantenir viu el paisatge.

El Codolar, el vi que hem escollit com a emblema d’aquest projecte, representa precisament aquest vincle amb la terra. El seu nom fa referència als còdols que formen part dels nostres paisatges de vinya. Un vi de garnatxa i carinyena que, al llarg de la transhumància, ens ha ajudat a explicar la relació entre el territori, la pagesia i la ramaderia extensiva.

Al seu costat, els vins Castell de Siurana i altres productes tradicionals del celler, com la Mistela de la Cooperativa, ens permeten continuar compartint aquesta cultura gastronòmica en què el vi, els formatges artesans i els productes de proximitat tenen tant a explicar.

Perquè darrere d’una copa de vi hi ha vinyes, pagesos, història i paisatge. I darrere d’un formatge artesà hi ha ramats, pastors, pastures i moltes hores de feina.

La transhumància ens recorda que tot està connectat.

Cuidar els camins és cuidar les pastures. Cuidar les pastures és cuidar el paisatge. I cuidar el paisatge és preservar el territori que dona vida als nostres vins.

Aquesta és l’essència de VINS DE PASTURA. I és la història que volem continuar explicant, camí a camí i copa a copa.

Descobreix el projecte VINS DE PASTURA i acompanya’ns en aquesta aventura que uneix el món del vi, la transhumància i la conservació del paisatge.

Arribar a Fontanals de Cerdanya va posar punt final al llarg camí de pujada, però no va significar que s’acabés la feina. Al contrari. Després de setmanes caminant amb el ramat, tocava adaptar-se a una nova realitat: la de la vida a les pastures d’estiu, amb menys quilòmetres a les cames però amb el mateix compromís de cada dia.

Aquí el ritme és un altre. Ja no hi ha etapes, ni camins per preparar, ni la necessitat de recollir el campament cada matí. Ara tenim el riu a tocar, molt espai per al ramat i una natura generosa que ens dona molts recursos. És, en certa manera, una vida més sedentària, però amb l’esperit de la transhumància encara ben present. Les cabres continuen sortint a pasturar cada dia i nosaltres continuem pendents d’elles, del territori i de tot allò que passa al nostre voltant.

Amb el ramat ja instal·lat i les cabres en plena producció, hem començat a munyir-les a mà. Cada dia estem aconseguint al voltant de 64 litres de llet, una quantitat que ens permet començar una nova aventura: elaborar formatge directament a les pastures.

Després de tants dies parlant amb pastors, ramaders i productors, compartint formatges i descobrint maneres diferents de treballar el territori, ara ens toca posar-nos nosaltres mans a l’obra. La llet del nostre propi ramat es transforma aquí mateix, al lloc on les cabres pasturen. És una manera molt directa d’entendre què significa treballar amb el territori i aprofitar els recursos que ens ofereix.

I això és precisament el que ens agrada de la transhumància. El viatge no s’acaba quan deixem de caminar. El que hem après pel camí continua amb nosaltres. Les converses amb altres pastors, les experiències compartides, els formatges tastats, els paisatges travessats i totes les persones que ens han obert les portes formen part d’aquesta nova etapa.

Ara tenim temps per fer les coses d’una altra manera. Per observar el ramat amb calma, per munyir, per experimentar amb els formatges i per descobrir què podem arribar a fer amb una llet que ve directament de les cabres que ens han acompanyat durant tot el camí.

També tenim ganes de compartir-ho. Quan arribi el moment de preparar una nova partida de formatges, volem ensenyar-vos com ha anat tot el procés i fer-vos arribar una mica d’aquesta vida a les pastures. Perquè si una cosa hem après durant aquesta transhumància és que els aliments expliquen històries. I aquest formatge explicarà la història d’un ramat que ha caminat des del Priorat fins a la Cerdanya, de pastors que mantenen viu un ofici i d’un territori que continua oferint recursos quan sabem escoltar-lo i treballar-lo amb respecte.

La transhumància, doncs, continua. Ara sense quilòmetres, però amb molta feina per fer. I mentre les cabres pasturen vora el riu, nosaltres munyim, elaborem formatges i preparem aquesta nova etapa de Vins de Pastura gaudint d’una copa de vi Castell de Siurana.

Si una cosa ens ha ensenyat aquesta transhumància és que cada etapa té la seva pròpia personalitat. Els primers dies van ser de vinyes, de calor i de grans planes. A mesura que hem anat avançant, però, el paisatge ha anat canviant completament. Les muntanyes es van anar acostant, els boscos ens regalaven ombra i l’aire es respirava d’una altra manera. Ho notàvem al cos, però sobretot a l’ànima.

Després d’arribar a Castellgalí vam decidir fer un parell de dies de descans. També forma part de la transhumància saber quan toca caminar i quan toca aturar-se. Ens vam quedar a casa del Joan, un d’aquells pastors autèntics que encara mantenen viu un ofici que cada vegada costa més de trobar. Van ser dos dies per recuperar forces, però sobretot per compartir.

Vam tenir la sort de tastar una cabra del seu propi ramat, cuinada com abans, i d’asseure’ns al voltant d’una taula amb pastors de la zona. Vam compartir converses llargues, experiències i maneres diferents d’entendre el territori, però amb una mateixa manera d’estimar-lo. També vam descobrir formatges extraordinaris elaborats pels productors locals. Quan s’ajunten bona gent, bon menjar, bon vi i temps per parlar, passen coses que no s’obliden fàcilment.

Però la calma es va acabar aviat. Vam reprendre el camí en direcció a Santpedor i la calor ens va tornar a posar a prova. Aquells camps oberts, amb sembrats fins on arribava la vista i gairebé sense cap arbre, van convertir cada quilòmetre en un petit repte. Quan trobàvem una ombra per descansar i dinar semblava un autèntic regal.

L’endemà vam continuar fins a Avinyó, passant a tocar de les mines de potassa de Sallent. Va ser una etapa llarga, dura i marcada, una vegada més, per unes temperatures que no donaven treva. Però, de vegades, el camí també sabia recompensar l’esforç.

A partir d’Avinyó tot va començar a canviar. Els antics camins ramaders es feien més evidents, estaven millor conservats i apareixien més ben senyalitzats. També vam començar a trobar els primers boscos, que ens oferien una ombra generosa i un ambient molt més fresc. A mesura que guanyàvem alçada i ens acostàvem al Prepirineu, el canvi es feia especialment evident quan arribava el vespre. Les nits tornaven a ser agradables i el descans era molt més reparador.

Una de les parades que sempre esperàvem era Sant Martí d’Albars, al Lluçanès. És un territori preciós, encara força desconegut per molta gent, però amb una llarga tradició ramadera. Allà sempre ens feien sentir com a casa. Als pobles petits, la transhumància encara forma part del paisatge quotidià. La gent està acostumada a veure passar ramats i pastors, i aquesta acollida sincera va ser una de les coses que més vam valorar del viatge.

També vam passar per Santa Eulàlia de Puig-oriol, on hi ha el Centre d’Interpretació de la Transhumància. Tot i que només hi vam fer una breu parada, va ser un lloc que ens va recordar la importància de preservar aquest patrimoni viu i la necessitat de continuar explicant-lo a les noves generacions.

Després vam entrar al Ripollès. Les Llosses ens va donar la benvinguda amb alguns dels camins més bonics que havíem recorregut fins aquell moment. Aquí la muntanya ja manava. Els boscos eren més espessos, les pujades més exigents i cada revolt ens descobria un paisatge nou.

A Santa Maria de Matamala vam viure un dels moments més especials del projecte. Hi vam organitzar una trobada oberta amb pastors, ramaders, propietaris forestals, buscadors de bolets i veïns del territori. Més que una xerrada, va ser una conversa entre persones que compartien una mateixa preocupació: com mantenir viu aquest paisatge perquè les generacions futures també el poguessin gaudir. Al voltant de la taula vam compartir també els nostres vins, Codolar i Castell de Siurana, perquè sempre hem cregut que no hi havia millor manera d’explicar un territori que tastant allò que hi neix. Cada copa va servir per obrir noves converses sobre la transhumància, la ramaderia extensiva i el futur del món rural. El vi, els formatges i la conversa van tornar a demostrar que la transhumància era molt més que caminar: era una manera de connectar persones, paisatges i tradicions.

L’arribada a Gombrèn també va marcar un dels moments més esperats d’aquesta pujada cap al Pirineu. Hi vam celebrar el segon gran tast de Vins de Pastura, una trobada que va reunir veïns, visitants i amants del vi i del territori al voltant d’una mateixa taula. En aquesta ocasió hi va participar el Jordi Rovira, enòleg del Celler Cooperatiu de Cornudella de Montsant, que juntament amb el Dani va conduir un maridatge de formatges i vins pensat per explicar, copa a copa, el paisatge que ens havia acompanyat durant el camí. Els assistents van poder descobrir el Castell de Siurana, el Codolar, el Vermut de la Cooperativa i la Mistela, que es va convertir en una de les grans revelacions de la jornada i va sorprendre molts dels participants. Però Gombrèn va ser molt més que un tast: també va ser una parada per descansar, recuperar forces, compartir grans estones i agafar l’empenta necessària per afrontar l’últim tram del recorregut.

I gairebé sense adonar-nos-en, després d’una jornada a bon ritme, avui diumenge 19 de juliol hem arribat a Fontanals de Cerdanya, fins i tot un dia abans del que havíem previst. L’alegria d’assolir el destí es barreja amb la satisfacció que només deixa un camí fet pas a pas. Un cop arribats, hem preparat el campament, i a partir de demà començarem a organitzar l’estada per als mesos d’estiu i aprofitarem per recuperar forces. Però això de descansar sempre va ser relatiu. Les cabres no entenien de vacances ni de dies lliures: cada dia han de sortint a pasturar, fent la feina silenciosa que, des de fa segles, ajuda a cuidar el paisatge. La transhumància ha arribat al seu destí, però la pastura continua. I amb ella, també continua el compromís de mantenir viu un territori que dona origen als nostres vins i que és l’essència mateixa del projecte Vins de Pastura.

Ja fa uns dies que vam deixar enrere el Priorat. Encara tenim ben present la benedicció del ramat al Reial Monestir de Poblet, el passat 28 de juny, aquell moment en què tot començava de debò. Quan poses el primer peu al camí saps on surts, però mai acabes de saber què et regalaran els dies que vindran. I potser aquesta és una de les coses més boniques de la transhumància.

La primera setmana va ser tranquil·la. Var travessar l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, fent parada a Prenafeta, les Pobles, Torrelles de Foix, Guardiola de Font-rubí i Sant Quintí de Mediona. Van ser jornades llargues, envoltats d’un paisatge on la vinya era la gran protagonista. Quilòmetres i quilòmetres de ceps, amb molt poca ombra i moltes hores de sol. Per sort, aquells primers dies la calor encara ens va donar una mica de treva i vam poder caminar a bon ritme.

Cada etapa té el seu ritual. Ens llevem quan encara és fosc, preparem el ramat i comencem a caminar mentre el dia desperta. Les cabres ja coneixen la feina i nosaltres també. Hi ha moments de silenci, altres de conversa, i molts instants en què simplement observes el territori. Caminar així t’obliga a mirar el paisatge d’una altra manera. Entens millor els camins, els boscos, els conreus i la feina de tota la gent que els manté vius.

Aquesta setmana, però, la calor s’ha fet notar de debò. Dilluns vam arribar a Piera després d’una etapa intensa des de Sant Quintí de Mediona. I just quan pensàvem que el repte seria només la temperatura, ens vam trobar envoltats de la incertesa dels incendis forestals. Durant unes hores vam avançar entre dos grans focs actius, amb columnes de fum molt a prop i pendents en tot moment de les indicacions dels equips d’emergència.

Són situacions que impressionen. Quan veus un bosc cremant entens encara més la importància de cuidar el territori. Precisament aquest és un dels missatges que volem transmetre amb Vins de Pastura: un paisatge viu només és possible si hi ha persones que el treballen, ramats que el pasturen i activitats que contribueixen a mantenir-lo net i equilibrat. Les cabres no només caminen; també ajuden a reduir la càrrega de combustible vegetal i fan una feina silenciosa però imprescindible en la prevenció dels incendis.

Malgrat tot, l’estada a Piera va continuar amb total normalitat. Vam compartir un tast de formatges acompanyats de préssecs, una proposta ben singular del municipi, i vam tenir la sort de passar una bona estona amb la canalla. Els vam convidar a caminar amb el ramat i vam fer tallers de silvopastura. Van descobrir com treballen les cabres, per què són tan importants per al bosc i també van posar-hi les mans: tallant petites branques, netejant els camins i ajudant a deixar els espais una mica millor de com els havíem trobat. Veure la il·lusió amb què participaven és una de les recompenses més grans del viatge.

Dimarts va arribar una de les primeres etapes exigents. L’ascens des de Piera fins a Can Maçana ens va recordar que la muntanya no regala res. A mesura que deixàvem enrere la Llacuna i ens acostàvem al Bruc, dins del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, el paisatge canviava completament. Els boscos guanyaven protagonisme, les vistes s’obrien a cada revolt i la calor continuava apretant amb força. L’esforç, però, sempre té recompensa quan arribes dalt i mires enrere tot el camí recorregut.

I avui hem deixat Montserrat enrere per arribar fins a Castellgalí, al sud del Bages. Continuem avançant mentre, a l’horitzó, encara s’aixequen columnes de fum i els helicòpters no deixen de sobrevolar el territori treballant per controlar els incendis. És impossible no pensar en la fragilitat del paisatge i en la responsabilitat que tots compartim per preservar-lo.

Les jornades són llargues i exigents. Quan arribem al final de cada etapa, qualsevol ombra sembla un luxe. Aprofitem cada parada per descansar, cuidar el ramat i recuperar forces. I quan la feina ja està feta, arriba un dels millors moments del dia: asseure’ns tots plegats, comentar les anècdotes de la jornada, preparar el recorregut de l’endemà i brindar amb una copa de El Codolar. Perquè aquest projecte també parla d’això: de compartir, de caminar junts i d’entendre que darrere de cada vi hi ha un paisatge, una manera de viure i moltes històries que mereixen continuar caminant.

Encara ens queda molta ruta fins als Pirineus. Molts quilòmetres, moltes converses i moltes experiències per viure. Però una cosa ja la tenim clara: la transhumància no és només moure un ramat. És una manera de connectar persones, paisatges i territori. I això és, precisament, l’essència de Vins de Pastura.

Castellgalí, dimecres 8 de juliol.