Ja fa uns dies que vam deixar enrere el Priorat. Encara tenim ben present la benedicció del ramat al Reial Monestir de Poblet, el passat 28 de juny, aquell moment en què tot començava de debò. Quan poses el primer peu al camí saps on surts, però mai acabes de saber què et regalaran els dies que vindran. I potser aquesta és una de les coses més boniques de la transhumància.

La primera setmana va ser tranquil·la. Var travessar l’Alt Camp, la Conca de Barberà i l’Alt Penedès, fent parada a Prenafeta, les Pobles, Torrelles de Foix, Guardiola de Font-rubí i Sant Quintí de Mediona. Van ser jornades llargues, envoltats d’un paisatge on la vinya era la gran protagonista. Quilòmetres i quilòmetres de ceps, amb molt poca ombra i moltes hores de sol. Per sort, aquells primers dies la calor encara ens va donar una mica de treva i vam poder caminar a bon ritme.

Cada etapa té el seu ritual. Ens llevem quan encara és fosc, preparem el ramat i comencem a caminar mentre el dia desperta. Les cabres ja coneixen la feina i nosaltres també. Hi ha moments de silenci, altres de conversa, i molts instants en què simplement observes el territori. Caminar així t’obliga a mirar el paisatge d’una altra manera. Entens millor els camins, els boscos, els conreus i la feina de tota la gent que els manté vius.

Aquesta setmana, però, la calor s’ha fet notar de debò. Dilluns vam arribar a Piera després d’una etapa intensa des de Sant Quintí de Mediona. I just quan pensàvem que el repte seria només la temperatura, ens vam trobar envoltats de la incertesa dels incendis forestals. Durant unes hores vam avançar entre dos grans focs actius, amb columnes de fum molt a prop i pendents en tot moment de les indicacions dels equips d’emergència.

Són situacions que impressionen. Quan veus un bosc cremant entens encara més la importància de cuidar el territori. Precisament aquest és un dels missatges que volem transmetre amb Vins de Pastura: un paisatge viu només és possible si hi ha persones que el treballen, ramats que el pasturen i activitats que contribueixen a mantenir-lo net i equilibrat. Les cabres no només caminen; també ajuden a reduir la càrrega de combustible vegetal i fan una feina silenciosa però imprescindible en la prevenció dels incendis.

Malgrat tot, l’estada a Piera va continuar amb total normalitat. Vam compartir un tast de formatges acompanyats de préssecs, una proposta ben singular del municipi, i vam tenir la sort de passar una bona estona amb la canalla. Els vam convidar a caminar amb el ramat i vam fer tallers de silvopastura. Van descobrir com treballen les cabres, per què són tan importants per al bosc i també van posar-hi les mans: tallant petites branques, netejant els camins i ajudant a deixar els espais una mica millor de com els havíem trobat. Veure la il·lusió amb què participaven és una de les recompenses més grans del viatge.

Dimarts va arribar una de les primeres etapes exigents. L’ascens des de Piera fins a Can Maçana ens va recordar que la muntanya no regala res. A mesura que deixàvem enrere la Llacuna i ens acostàvem al Bruc, dins del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, el paisatge canviava completament. Els boscos guanyaven protagonisme, les vistes s’obrien a cada revolt i la calor continuava apretant amb força. L’esforç, però, sempre té recompensa quan arribes dalt i mires enrere tot el camí recorregut.

I avui hem deixat Montserrat enrere per arribar fins a Castellgalí, al sud del Bages. Continuem avançant mentre, a l’horitzó, encara s’aixequen columnes de fum i els helicòpters no deixen de sobrevolar el territori treballant per controlar els incendis. És impossible no pensar en la fragilitat del paisatge i en la responsabilitat que tots compartim per preservar-lo.

Les jornades són llargues i exigents. Quan arribem al final de cada etapa, qualsevol ombra sembla un luxe. Aprofitem cada parada per descansar, cuidar el ramat i recuperar forces. I quan la feina ja està feta, arriba un dels millors moments del dia: asseure’ns tots plegats, comentar les anècdotes de la jornada, preparar el recorregut de l’endemà i brindar amb una copa de El Codolar. Perquè aquest projecte també parla d’això: de compartir, de caminar junts i d’entendre que darrere de cada vi hi ha un paisatge, una manera de viure i moltes històries que mereixen continuar caminant.

Encara ens queda molta ruta fins als Pirineus. Molts quilòmetres, moltes converses i moltes experiències per viure. Però una cosa ja la tenim clara: la transhumància no és només moure un ramat. És una manera de connectar persones, paisatges i territori. I això és, precisament, l’essència de Vins de Pastura.

Castellgalí, dimecres 8 de juliol.